S’acosta de nou la festa de Sant Joan i no puc deixar de recordar que anys enrera, quant faltaven pocs dies per celebrar aquesta revetlla, calia espavilar-se per començar a recaptar i emmagatzemar tot de trastos vells per poder construir ben alta i gran la foguera que, com cada any, es feia al mig de la majoria dels carrers. En el nostre barri erem els joves els encarregats d’anar per les cases a recollir tot allò que ens volguessin donar i la gent aprofitava l’ocasió per desempallegar-se de totes les andròmines que ja no feien servir. Es produïa llavors un traginar amunt i avall carregant mobles vells, matalassos, cadires, fustes, pals d’escombra, roba, paper, cartrons i tot alló que anava bé per cremar.
Tots els productes d’aquesta fantàstica recaptació es duien, de la manera més discreta possible, a algun lloc secret, ja fos ben amagats dins algun dels solars que, vorejats per una paret, hi havia a tocar del meu barri o bé al fons més obscur d’algun dels desmanegats magatzems que restaven abandonats. Això es feia així perquè, a causa de les rivalitats que hi havia amb els nois d’altres carrers propers, es donava el cas que uns i altres s’espiaven per mirar de descobrir on eren els amagatalls i anar després a robar part de la llenya aprofitant els moments en què no vigilava ningú.
A mitja tarda del dia de la revetlla, petits i grans ajudaven a traslladar tots els fustots fins al centre de la clariana que formava la cruïlla de carrers. Recordo que s’escollia entre totes les deixalles la peça més vistosa per a col.locar-la just sota del ninot que, amb força traça, algú feia amb un barret, una camisa i uns pantalons, tot molt atrotinat i ben rebotit de draps i papers.
Cap a les nou o deu de la nit s’encenia la foguera. Llavors la muntanya de trastos cruixia i es cargolava sota les llambregades d’unes flames força arrogants i destructores però que, alhora, mostraven tota la bellesa d’uns irisats colors resplendents.
Tothom mirava embadalit l’espectacle a uns bons metres de distància però, encara i així, era tanta la força roent de les flames que la seva escalfor arribava a encendre ben vermelles les galtes dels que erem allí. També l’espessor del fum, empès pel vent ara a un costat, ara a l’altre, produïa tan forta coïssor al ulls que fins i tot aconseguia fer-nos vessar les llàgrimes.
Tots estavem contents quan apareixia algú que duia més trastos per cremar, un caixó, una cadira trencada, sabates velles, papers, qualsevol cosa anava bé, es tractava de mantenir encesa la foguera el més temps possible.
Quant tot ja era cremat era el moment que esperaven els més atrevits per mostrar la seva gosadia. Amb l’ajut d’un pal ben llarg feien un gran salt i passaven per damunt les brases encesses fins arribar a l’altre costat.
Per tot arreu se sentia l’esclat dels petards. La nit era plena d’ensurts i sorpreses, de llums fugissers i flames brillants i la gent que era al carrer compartia feliç amb els veïns la coca casolana i el porró ple de moscatell.
De molts balcons i finestres sortien coets que, amb un xiulet sec, s’enlairaven per esclatar després ben amunt. Per tot arreu es podia escoltar com petaven les piules, les bombetes, les pedres fogueres. els correcames, els mistos garibaldis i alguna font que havien pogut comprar els més afortunats. També les petites bengales, com si fosin varetes màgiques, espurnejaven deixant anar un munt de petites estrelles que il.luminaven suaument durant uns instants el rostre de qui les duia a les mans.
El goig i la gresca al carrer s’allargava fins cap a la una o dues de la matinada i només els més joves acostumaven a seguir amb la festa fins unes poques hores més.
Després, la calma i el silenci tornaven de nou a omplir a poc a poc de pau els carrers. Tan sols els rastres de cendra de la foguera donava testimoni que allí els veïns, petits i grans, havien celebrat amb molt de goig la nit màgica de Sant Joan.
Pilar Zabala
Submitting Comment, Give me a second...
